A les fosques

Com cada dimecres, en Pep va a buscar la Tina a l’escola per anar al parc a berenar. Després de l’entrevista amb la mestra d’aquell matí, hi va amb una actitud diferent. La nena està absent a classe, no es relaciona amb els companys i sovint es mostra neguitosa i enfadada… “no és només a casa”, pensa resignat i amb tristesa.

– Explica’m el més guai que ha passat avui a l’escola –li demana només veure-la, mirant de dissimular l’ensopiment.

Però la Tina no té res divertit a explicar, més aviat el contrari. En Víctor fa dies que la burxa dient-li que no és normal no tenir mare i en lloc d’això tenir dos pares. A ella li bull la sang en sentir-lo perquè malgrat que li pesi sap que té raó. El que li passa a ella no és normal.

– Perquè jo no tinc mare com la resta de nens i nenes de la classe? –li pregunta al seu pare amb els ulls plorosos.

En Pep no sap què contestar. Incapaç d’apaivagar la set de respostes de la seva filla se la treu de sobre distraient-la amb el berenar –les seves galetes preferides– i la proposta de gronxar-la “fins a tocar el cel!”.

Poc després, quan la Tina és al sorral bastint els camins tortuosos de la seva ciutat imaginària, en Pep truca el seu company.

– La Tina vol saber on és sa mare –li retreu, exigent

– Ni parlar-ne –respon en Ricky, taxatiu–. Ja vam decidir que ens esperaríem que fos major d’edat.

– Però com vols que aguantem fins als divuit si ja té dubtes.

– Ara és massa petita per entendre-ho. L’hem de protegir…

– Protegir-la de què? –el talla en Pep alterat–. Se sent la rara de la classe i els nens se’n riuen a tota hora. La mestra…

– La mestra, la mestra… deixa-la estar, la mestra. Tan sols és una filla de papà acabada de sortir de la facultat. Els nens sempre s’han rigut els uns dels altres, ja ho anirà aprenent amb el temps.

– Sempre tan vanitós, tu –li respon amb impotència–. La Tina se sent diferent i molt desgraciada. Li està fent més mal el nostre silenci que la veritat.

– Ja n’hi ha prou, Pep! Faré el que cregui, que per això soc el seu pare.

En Ricky penja sense esperar resposta mentre en Pep s’asseu exhaust al banc que té a tocar. Sent una fiblada intensa que li travessa el cor. Alça la mirada buscant la Tina que joguineja amb les pedres, fent muntanyes de sorra tan fràgils com la seva innocència. No pot evitar vessar una tímida llàgrima galtes avall mentre sospira: “la meva petita”.

Al vespre, quan són a taula per sopar, la tensió és evident. En Ricky, amb poca traça, intenta treure algun tema de conversa però la Tina no el segueix i en Pep ni ho intenta. La nena continua amb les seves cabòries i farta de buscar respostes dins el seu cap –i no trobar-les–, pregunta:

– Jo tinc mare? Perquè en Víctor diu que no pot ser que no en tingui.

Els pares es miren sorpresos i neguitosos. No s’esperaven una pregunta tan directa. El silenci dilata els segons posant en evidència la seva ineptitud. En Pep se sent tan incòmode que no pot evitar obrir la boca, segurament per no dir res, o per espatllar-ho encara més. Però en Ricky, alçant lleugerament la mà amb un gest senzill, però segur, l’atura abans no pronunciï el primer mot.

– Amor meu –diu, dirigint-se a la filla–, la teva mare es deia Carla. Era gairebé tan bonica com tu i t’estimava moltíssim. Pocs dies després que nasquessis li van donar uns medicaments per fer-li baixar la febre. Durant el part, havia patit de valent i la recuperació estava sent molt lenta i complicada. El metge que la va tractar no sabia que era al·lèrgica a aquell medicament i hores més tard moria sense que ningú hi pogués fer res.

El soroll brusc de la cadira interromp el relat. En Pep s’ha aixecat d’una revolada i surt del menjador sense dir res. No vol escoltar ni una paraula més.

– Des d’aleshores –continua en Ricky com si res–, viu al cel i et cuida, i ens cuida, des d’allà.

– I viu allà dalt? –pregunta la Tina sorpresa.

En Pep assenteix amb el cap. Després d’uns moments de dubte, la nena torna a preguntar.

– I de vosaltres dos qui és el meu pare? Perquè en Víctor diu que només tenim un pare.

De la cuina estant, se sent un crit eixordador i la trencadissa del que sembla una vaixella. Abans que en Ricky i la Tina hi arribin i vegin l’escampall de vidres a terra, en Pep ja és fora, deixant el rastre de la seva ràbia ben visible i un cop sec de porta que hauria pogut ensorrar la paret de l’entrada. 

Després de recollir tot aquell desori, en Ricky posa la Tina a dormir. Li explica un conte més curt de l’habitual i no s’espera que s’adormi abans de sortir de l’habitació. Li costa molt agafar el son, però finalment s’adorm pensant en sa mare, que tot i llunyana, ara ja sap on és. Aquella nit, somia que és al cel buscant-la. Pregunta a tot de gent amb qui es creua, però ningú la coneix ni l’ha vista. Quan ja creu que no la trobarà, un senyor alt, de barba blanca i cabells llargs que vesteix una túnica brillant se li atansa i com si la conegués de tota la vida li pregunta:

– A qui busques, Tina?

– A la mare –respon ella molt tranquil·la.

– La teva mare no és aquí, bonica –li explica amb veu afable–. Encara no ha arribat.

– Però el papa m’ha dit que va venir fa molts anys, quan jo vaig néixer.

– Encara que et costi de creure, la teva mare viu molt a prop teu.

De cop i volta, una ràfega de vent glaçat xucla la Tina fins al parc del costat de l’escola. A diferència dels dimecres, no hi ha en Pep ni cap nena amb qui pugui jugar. Sense saber per què, surt del parc i s’endinsa pels carrers estrets del seu barri. Els edificis, alts i envellits, li fan ombra al seu pas. Té la sensació de caminar per un túnel a les parets del qual hi ha desenes d’ulls que l’observen amagats rere finestres de fum. Però malgrat el paisatge de tenebra, la Tina segueix avançant convençuda que alguna cosa important l’espera més enllà.

Aviat troba una porta que li crida l’atenció. No és especialment bonica ni destaca per sobre la resta, però del pom hi penja el sonall que tenia quan era un nadó. L’acaricia amb tendresa mentre la porta s’obre amb suavitat. L’entrada a l’edifici té un punt decadent, fosca i amb unes escales estretes de caragol que la menen al primer pis. Un cop a dalt, entra a una habitació sense mobles, amb les parets plenes d’humitat i mal il·luminada per una bombeta que penja despullada del sostre. Al bell mig de la sala, asseguda en un balancí, una dona preciosa la mira. És jove, de pell fosca i turgent i duu un vestit blanc que li ressalta la bellesa.

– T’estava esperant, Tina –li diu amb molt d’amor–. Soc la Carla, la teva mare i com pots veure, soc ben viva.

La Tina parpelleja diverses vegades. Ara que la té davant, s’adona que l’ha trobada tant a faltar.

Tot i que no visc molt lluny de casa teva –continua la mare–, només ens podrem veure en els teus somnis. En Ricky, el teu pare biològic, així ho va voler.

En anomenar el pare, el rostre i tot el cos de la Carla es desdibuixen fins a desaparèixer com un miratge al bell mig del desert. La Tina s’hi abraona per evitar-ho. Per abraçar-la i sentir el contacte d’una pell que sempre se li ha negat. Per sentir la veritat que també sempre se li ha ocultat.

Sobresaltada per la pèrdua, es desperta del somni. S’aixeca d’una revolada i corre cap al dormitori dels seus pares. Obre la porta de cop, sense trucar, i a les fosques pregunta cridant: ON ÉS LA MEVA MARE?????

                 _______________________________________________

ANÀLISI DES D’UNA MIRADA SISTÈMICA

En aquest relat, us mostrem un cas en el qual es presenta un conflicte clar respecte la relació d’un fill amb els seus pares i la importància de la veritat, a fi de poder donar un lloc a la mare biològica.

Des d’una perspectiva sistèmica, trobem solucions que sanen el sistema familiar, i així aconseguir un ambient harmoniós i tranquil, on cada membre té el seu lloc.

-Començarem per la necessitat de saber la veritat de la Tina.

És important que un fill/a sàpiga la veritat respecte els seus orígens, en aquest cas, com molt bé diu en Pep, el fet de no saber la veritat a la Tina li fa mal, ho està passant malament a l’escola i amb si mateixa. Saber la veritat dona seguretat, ordre i lloc, un sap on és i com és on està col·locat.

-Mantenir un secret genera inseguretat, incertesa, i d’alguna manera, fa que l’infant s’expliqui amb fantasia el que intueix i no pot verificar.

– Cal donar espai a la mare biològica, ja que tot i no ser-hi en la vida de la Tina, estan vinculades de per vida. No és necessari que tinguin contacte, sí que la Tina sàpiga la veritat amb el que fa la seva mare i com va ser engendrada.

-Gràcies a l’acció que va fer la mare de la Tina, en Pep i en Ricky han pogut gaudir del fet de ser pares. És important que els dos puguin mirar aquesta acció amb afecte i respecte. Cal tenir en compte que un 50 % de la Tina li ve donat de la seva mare i un 50% li ve donat del seu pare Ricky, que en aquest cas és el pare biològic. No acceptar la situació significa no acceptar una meitat de la Tina.

-I per últim que la Tina tingui clar qui és el seu pare biològic, posar ordre, cadascú en el lloc que li pertoca. La mare en el lloc de mare, el pare en el lloc de pare, i en Pep en el lloc de segon pare cuidador.

A l’Escola Gestalt Catalunya us oferim un curs d’eines sistèmiques, en el qual us proporcionarem recursos per poder resoldre casos com aquest que us hem presentat.