article sobre mecanismes i ajustos

Mecanismes d'evitació i ajustos creatius

article sobre mecanismes

Mecanismes d'evitació i ajustos creatius

Per Helena Bellod, Psicòloga Sanitària i Terapeuta Gestalt. Membre titular de l’AETG. Directora de l’Escola Gestalt de Catalunya de Girona.

INTROJECTES

Quan érem petits acceptàvem qualsevol cosa que vingués de fora, a no ser que la percebéssim directament com a nociva. Ens donaven menjar i l’acceptàvem o l’escopíem.

Abans d’ aprendre a mastegar, el nen, s’empassa el que li donen els pares i això passa tan amb el menjar com amb les impressions en general. Ho absorbeix tot com una esponja. D’aquí és d’on surt el que la Gestalt anomena INTROJECCIÓ.

En aquest procés la persona incorpora a la seva estructura mental i emocional els elements de l’ambient familiar, social i cultural en el què va viure. Tots aquests elements que ens empassem sense mastegar poden ser idees, formes de conducta, maneres de relacionar-se, el tipus d’humor, la manera de caminar o de parlar, entre moltes altres.

La majoria dels introjectes actuen de manera inconscient i poden obstaculitzar el desenvolupament lliure de l’individu. Els “mals” introjectes acostumen a tenir una creença que ens obstaculitza l’autorealització sense que ens n’adonem. Per exemple: els homes mai ploren (ens prohibeix expressar sentiments) o no es pot confiar amb la gent que no és de la família (ens crea una dificultat per establir relacions) o la família García som superiors a la resta (ens cristal·litza un autoconcepte que ens exclou de la resta).

D’aquesta manera podem arribar a sentir un conflicte intern on es barregen els “hauries de” amb el que son les pròpies necessitats personals; els judicis i prejudicis familiars amb el que jo realment sento i vull. Una conseqüència és que disminueix l’autoconfiança i els problemes dels pares es traslladen als fills. Entenem el “bé” i el “mal” tal i com se’ns ha ensenyat, tal i com ens l’hem empassat sense digerir.

Com més temps estiguin a l’inconscient, les coses que ens empassem, més difícil ens resulta canviar-les. Tal i com sabem, acostumem a distorsionar la realitat per tal d’assimilar el model de món que ja ens hem creat.

Poder revisar i qüestionar els introjectes ens pot ajudar a conèixe’ns més i millor, i a poder escollir amb llibertat què és el que volem i el que no fent les paus amb el sistema familiar i amb nosaltres mateixos.

MECANISMES: PROJECCIÓ

La PROJECCIÓ dins la teràpia Gestalt és el que anomenem un mecanisme d’evitació del contacte. Aquests, ens ajuden a no contactar amb alguna cosa que d’entrada ens pot semblar dolorosa, però que si sempre anem evitant, pot arribar a tenir unes conseqüències molt més doloroses i a causar-nos estats de patiment constant.

Així quan projectem atribuïm les nostres característiques als altres o a l’entorn. És a dir, tot allò que no puc reconèixer de mi, ja sigui per idealització o per rebuig, li poso a l’altre i/o ho adjudico a l’ambient.

El tipus de projecció que realitzi dependrà de la meva autopercepció, de la meva estructura psíquica i de l’introjecte que tingui sobre mi mateix.

D’alguna manera, si l’introjectador s’empassava totes les creences sense digerir-les, el projectador les escup.

Projectem sentiments, pensaments i desitjos que no acabem d’acceptar-nos com a propis perquè ens generen angoixa o malestar. D’aquesta manera aconseguim una defensa psíquica que fa que aquests continguts “amenaçants” els col·loquem a l’exterior.

Una projecció positiva seria atribuir als altres una idealització del que jo voldria, qualitats dignes d’admirar i d’estimar, admiro totes aquelles potencialitats que crec que no tinc. Aquest és un procés habitual i casi necessari en la fase de l’enamorament.

La projecció negativa opera en situacions que ens suposen un conflicte emocional o una amenaça d’origen intern o extern. Així, atribuïm a persones i/o a objectes els nostres propis impulsos, sentiments o pensaments que ens resulten inacceptables per a nosaltres mateixos.

D’aquesta manera, quan critico a algú estic projectant aquella part de mi que no vull veure o reconèixer com a pròpia, que és rebutjada; i quan admiro a algú, admiro totes aquelles potencialitats que crec que no tinc. Pot ser que projectem aquelles parts que tenim conscients de nosaltres mateixos o bé aquella polaritat que no ens volem reconèixer, que tenim amagada a la part fosca.

Si tinc tendència a ser autoexigent, la meva part crítica rebutja a la que necessita descansar. Conseqüentment quan vegi a una persona que descansa, fàcilment la critiqui ens els meus interiors, ja que aquella persona té el que jo voldria tenir i no em reconec; equilibri entre el fer i el descansar.

Amb això no es tracta de que tot m’hagi d’agradar i absolutament tot tingui a veure amb mi. Un símptoma clar de que estem projectant, és quan ens quedem enganxats en aquella crítica i l’anem repetint, o se’ns va repetint amb diferents persones.

Una altra manera d’identificar una projecció és quan diem, no hauria de fer això, no hauria d’actuar així, llavors el projector no reconeix la pròpia culpa i l’atribueix a l’altre.

Tot és projecció i res és projecció. Alguna cosa em mou l’ambient per a què jo vegi una cosa i no l’altra, i d’alguna manera, jo no puc veure a fora res del que no tingui a dins. Si jo no sé què és el color vermell, quan el vegi no el podré reconèixer com a tal si, prèviament, no he tingut una experiència amb el mateix.

La part positiva de les projeccions, és que si en som conscients i els hi dono la volta, em puc arribar a conèixer molt millor i a saber identificar totes aquelles parts que la meva psique oculta a la meva part no reconeguda. A més a més, quan jo puc reconèixer les meves projeccions i no els hi atribueixo a l’altre, el deixo més lliure i obtinc una imatge més real de l’altre i l’entorn.

MECANISMES: RETROFLEXIÓ

Dins la teràpia gestàltica entenem la retroflexió com un mecanisme de evitació del contacte, això vol dir que aquesta ens dificulta la satisfacció de les pròpies necessitats.

Aquesta apareix quan evitem enfrontar-nos a l’ambient, expressaria una renúncia o incapacitat per actuar. Se suposa que ens fem a nosaltres mateixos allò que realment voldríem fer-li a l’altre, o bé, fer-nos a nosaltres mateixos allò que voldríem que ens fessin els altres. Acostuma a anar relacionada amb l’agressivitat o violència. Per exemple, si algú em diu alguna cosa desagradable i m’enfada, per por no li contesto i no li poso un límit, d’aquesta manera l’energia de l’enfado que hauria d’anar cap a fora, me l’empasso i me la quedo a dins; de tal manera que acabo amb tensió, mal de panxa o pensaments negatius cap a mi mateix.

El retroflector acaba dividint la seva pròpia personalitat. Marca un límit molt clar entre ell i l’ambient però aquest límit el traça pel mig de sí mateix i fa que s’acabi veient a ell i a sí mateix com a dos coses diferents. Què volem dir amb això: que deixa de dirigir les energies cap a fora i les dirigeix cap a sí mateix, substituint-se d’aquesta manera, a sí mateix per l’ambient. Passa a ser el seu pitjor enemic, s’acaba convertint en la part activa que fa l’acció i en el receptor. D’aquesta manera, quan el retroflector parla d’ell mateix no sent que parli de sí mateix, pot dir frases com: “m’ho dec a mi mateix” o “tinc vergonya de mi”, on sembla que parli de dues persones diferents. Això és degut a la falta de coordinació entre el pensament i l’acció.

La paraula retroflexió literalment significa: anar enrere intensament en contra, és a dir, suposa una inhibició d’una acció que hauria d’anar endavant (cap a l’ambient/cap a l’altre) l’acabo dirigint cap a mi mateix.

Els símptomes i actituds del retroflector poden variar en funció de la persona però acostumen a infravalorar-se i a manifestar molta autocrítica, vergonya, culpa i diferents somatitzacions (contraure la mandíbula, tensar algun múscul del cos, mossegar-se les ungles…). Acostumen a aparèixer quan la persona es preocupa excessivament o se sent nerviosa i/o estressada, i també en situacions en què la frustració provoca tensió i creuen que no es pot utilitzar l’energia de manera positiva. Quan la retroflexió es va cronificant, podem experimentar somatitzacions de manera més regular o més intenses com mal de panxa, d’esquena, cefalees, ulceres…

La retroflexió pot ser útil en certes situacions per aconseguir una seguretat personal, on expressar la ràbia o l’enuig pot ser perjudicial per la persona. Aquí una retroflexió sana seria l’autocontrol, regulem la nostra conducta en funció de les exigències de l’entorn, amb una finalitat saludable. Seria fer-se coses a sí mateix per desenvolupar la pròpia força interior i l’esforç de continuar veient-se a un mateix, estar atent als propis impulsos i resistir als que son autodestructius.

En aquest cas si la portem a l’extrem pot aparèixer el que anomenem Narcisisme, em veig a mi com m’agradaria que veiessin els altres.

Des de la teràpia es treballaria amb les falses identificacions que es fa l’individu. És a dir, reconèixer aquelles identificacions que promouen la satisfacció i la realització dels objectius propis i de l’ambient. Per altra banda, treballar aquelles identificacions que suposen una conducta destructiva cap a sí mateix i cap a l’ambient i que alimenten la frustració. Hem d’entendre que amb aquest mecanisme el que potenciem és l’autodestrucció i no només ens fem mal a nosaltres mateixos si no també als que s’interessen per nosaltres.

Per Helena Bellod, Psicòloga Sanitària i Terapeuta Gestalt. Membre titular de l’AETG. Directora de l’Escola Gestalt de Catalunya de Girona.